Barcelona amb calidoscopi

Si hi ha alguna cosa que destaca a primera vista quan s’entra a l’espai Xavier Miserachs del Palau de la Virreina, per veure l’exposició Fotoperiodisme a Catalunya. 1976-2000, és l’extrema desorganització de les fotografies. Es suposa que estan organitzades temàticament: terrorisme, vida quotidiana, personatges, món... Però el cert és que aquest ordre fa que quedin una al costat de l’altra fotografies que comparteixen la temàtica però poc més, ja que ni en l’estil de fotografiar, ni en el que hi ha reflexat a la fotografia, s’assemblen. Per exemple, ens podem trobar, a l’apartat de “Vida quotidiana”, una foto del Floquet, al costat d’una imatge d’una drag queen. En aquest sentit, moltes vegades sembla que es busqui el contrast total entre les fotografies, per atreure la mirada del públic. Hauria estat millor un ordre cronològic, que permetés a les persones orientar-se entre tant esdeveniment barceloní.

Tot i això, s’ha de destacar justament, aquest intent de fer una exposició definitiva sobre el fotoperiodisme català. Aquesta ens ajuda a recordar tot allò que ha passat a Barcelona i que l’ha posada molts cops en el punt de mira internacional. Per exemple, mirant les fotografies podem recordar l’incendi del Liceu, l’atemptat d’Hipercor, els Jocs Olímpics del 1992, etc.

Sens dubte, a aquesta mostra els Jocs Olímpics són una peça molt important, arran de les transformacions que van provocar a la Ciutat Comtal. Una de les fotografies més curioses justament gira en torn a aquest esdeveniment: Santi Bartolomé va fotografiar la cerimònia d’obertura des de la tribuna dels periodistes, on es veu que tenen una televisió encesa des de la qual es pot sintonitzar un canal pornogràfic.

A més, s’han de destacar les fotografies de fets i personatges polítics. Predomina la figura de Pujol (captat per un dels professors de la UAB, Pepe Baeza), juntament amb Maragall, González (en una curiosa fotografia jugant al futbol amb la bragueta oberta) i Aznar (al Ayuntamiento de Logronyo). Tot i això, Tarradellas i Tísner també aconsegueixen fer-se un lloc entre els polítics catalans.

Voldria destacar per últim la feina dels fotoperiodistes catalans en zones de conflicte. L’exposició ens mostra poques fotografies, però són un bon reflex del cosmopolitisme del fotoperiodisme català. Personalment, una de les millors fotos seria la de Roser Villalonga, feta a Kukes (Albània), a l’abril de 1999. La imatge mostra un nen amb un pa als braços, al costat d’una cua de persones que també estan esperant per aconseguir el pa. Darrere seu una mà sembla que l’amenaci per tal de robar-li el pa. Però l’excel·lent d’aquesta fotografia (que en això s’aproparia a l’instant decisiu de Capa) és la mirada del nen: la tristesa es barreja amb una incredulitat i un escepticisme que fa pensar en tots els errors que va cometre Europa (i la resta de països que van intervenir-hi) als Balcans.

En definitiva, en aquesta exposició podem observar Barcelona a través del calidoscopi dels ulls dels diferents fotògrafs. La mostra és una amplíssima panoràmica que ens permet copsar el present i el passat, i potser fins i tot albirar el futur, de la Ciutat Comtal.